El passat dijous 12 de desembre a les 10,15 h a l’Aula AE25 va tenir lloc la tercera (i darrera) de les conferències de l’assignatura de Macroeconomia.

En aquesta ocasió va anar a càrrec de la ponent, Núria González Campañá, doctora en Dret de la Unió Europea per la Universitat d’Oxford i professora d’ESADE.

La Dra. va parlar sobre l’origen que va originar una promesa política, de l’estat actual i les conseqüències del Brexit. Així com de la promoció de la campanya i dels seus continguts. Finalment també va explicar les negociacions portades a terme i les seves conseqüències en la UE.

El passat dijous dia 28 de novembre a les 17 h a l’Aula AE 28 va tenir lloc la segona de les conferències de l’assignatura de Macroeconomia. En aquesta ocasió va anar a càrrec del ponent, Antón Costas, catedràtic de Política Econòmica de la UB. Ha estat president del Cercle d’Economia entre 2013 i 2016 i en l’actualitat col·labora amb diversos mitjans de comunicació. Ha publicat llibres com La crisis de 2008. De la Economía a la Política y más allá (2010) i La torre de la arrogancia. Políticas y mercados después de la tormenta (2011).

Avui dia es viu en un món en el que es donen dues situacions particulars: la inflació 0% i el tipus d’interès negatiu, es diu molt sovint que el gran problema de l’economia és la inflació y el seu control, però el problema d’ara és que no hi ha inflació, doncs hi ha menys consum, menys producció i augment de l’atur.

Fent referència a les etapes de desigualtat es considera que una desigualtat del 30% pot ser sostinguda, però més del 40% provoca conflictes greus. Les etapes són molt clares: 1900-1930; elevada desigualtat dramàtica (Guerres Mundials, la Gran Depressió) Els economistes creien que l’economia es gestionava sola a través del mercat amb autoregulació. 1940-1970; disminució de desigualtat tant en EUA i Europa. Aquestes tres dècades s’anomenen “Anys gloriosos”. Això es deu a les idees de Keynes.

Tenint en compte els tres motors de l’economia com són els tres sectors, privat, públic i exterior, quan el privat està “gripat” el públic, pot donar-li potència mitjançant polítiques econòmiques; fiscal i monetària. Aquestes tres dècades no es basen només en Keynes, sinó per altres quatre intervencions: 1. Educació pública (igualtat d’oportunitats) 2. Assegurança pública d’atur 3. Sistemes sanitaris públics 4. Sistemes de pensions públiques. Aquestes van ser clau per intentar acabar amb les diferents fonts de pobresa de les persones, anomenada “Pobresa de majors”: Educació, atur, malaltia i edat (jubilació).

1980-2010: Augment de desigualtat (en major mesura els EUA). Es deu a: La globalització i els canvis tecnològics. No obstant això els pendents de desigualtat no són iguals en les dues zones (EUA i Europa) per les seves polítiques.La idea de lliure mercat torna al camp de pensament econòmic, apareix un perjudici de la redistribució de la renda. Cal destacar que l’esquerra va dir estar disposada a acceptar el capitalisme si es regulava (Keynes), i si els conservadors estaven disposats a donar suport a un nou estat social dirigit als quatre objectius (Educació, atur, sanitat, pensions).

Hi ha un dilema entre eficiència (creixement d’economia) i equitat (igualtat en distribució de la riquesa). Visió antiga: quan l’equitat és baixa i es tracta de fer una societat més justa, apareix el cost d’oportunitat, disminució d’eficiència. Visió nova: una societat més justa i equitativa dóna lloc a un major nivell d’eficiència.

Les polítiques econòmiques necessiten adaptar-se a aquests canvis en l’economia. En l’actualitat, si bé els bancs centrals han injectat diners en èpoques de crisi i s’ha recuperat l’economia, no ha aconseguit augmentar el tipus d’interès ni la inflació. Per tant, aquesta alternativa no és una opció a la qual es pugui tornar a recórrer.

Es creu que la solució són noves polítiques fiscals: impostos i despesa pública. També s’ha d’aprofitar el “Green New Deal” (Nou Contracte Social Verd): Mesures contra el canvi climàtic, que alhora puguin resoldre els problemes de forma social.  Així doncs els quatre temes principals de l’economia en les pròximes dècades són: Desigualtat creixent, inflació = 0, Tipus d’interès negatius, i Polítiques (verds).

El passat dimecres dia 23 d’octubre a les 15 h i a l’Aula AE29 va tenir lloc la primera de les conferències de l’assignatura de Macroeconomia del curs acadèmic 2019-2020. En aquesta ocasió va anar a càrrec del ponent Josep Maria Lloveras, que ha estat alt funcionari de la Comissió Europea, ambaixador de la UE a diversos països i membre de la Task Force, que va participar en el rescat econòmic de Grècia.

El Sr. Lloveras va parlar de l’estructura de la UE, de com es prenen decisions i com aquestes ens poden afectar, especialment centrada en la part econòmica.

La Unió Europea comença després de la segona guerra mundial i neix a causa de les constants guerres al continent, com succeïa a França i Alemanya que lluitaven pels recursos. Es creen les primeres comunitats; la del carbó i acer i la de l’energia atòmica i comença amb una gestió molt limitada de recursos per 6 països de la zona europea. Varen pensar en què s’havia d’ampliar el concepte i es crea una zona de lliure canvi, amb tots els països. Per evitar problemes, neix la unió duanera (construcció funcional) amb la idea d’igualar els aranzels entre països. S’avança fins a crear un mercat comú format per: llibertats, mercat, persones, serveis i capital i a causa de la necessitat d’estandardització, s’acaba creant el mercat únic (o interior).

El següent pas va ser la unificació de la moneda, i es va crear la zona monetària única. Els països de la UE han renunciat a la política monetària, és equivocat creure que la UE va ser només per motius econòmics si no també per una unió de valors (Article 4 – Tractat de Lisboa). Així doncs la UE es va crear de dalt a baix amb un objectiu polític. Els àmbits de decisió que són propis de la unió (amb sobirania) són el mercat únic, competència, comerç internacional, l’euro i la pesca en aigües comunes. I els tres poders són el Poder Judicial (Tribunal Suprem de Justícia). El Poder Legislatiu, tot i que no és fàcil d’identificar, és la Comissió Europea, qui té la iniciativa legislativa, i el Poder Executiu (Comissió Europea).

La UE es podria definir com un “Objecte Polític No Identificat” (OPNI) i ens afecta més a nosaltres que altres institucions donat que aquesta proporciona el 80% de la legislació. Si no existís, els preus per viatjar a altres països serien més cars i els preus dels productes de consum serien més elevats, com també existiria problemes amb la devaluació de la moneda. La UE és un projecte inacabat que ens afecta a cadascú a l’àmbit professional i personal. És un tema on cal conèixer els seus mecanismes i implicar-se.