Gairebé una quarta part dels pacients amb implants dentals acaben desenvolupant periimplantitis, una infecció bacteriana que demana solucions ràpides i eficaces per evitar la pèrdua de la peça. Una de les tècniques més utilitzades és la implantoplàstia, que consisteix a polir la superfície de l’implant per eliminar els bacteris, tot i que aquesta acció genera el dubte de si debilitar el metall pot provocar que es trenqui durant la masticació.
Per resoldre aquest problema clínic real, un equip de científics que compta amb el docent de l’EUSS Pablo Sevilla ha dut a terme un clar exemple de recerca aplicada, publicada a la revista científica Journal of Functional Biomaterials, titulada: ‘Mechanical Fatigue of Titanium Dental Implants After Implantoplasty: An In Vitro Study Combined with Finite Element Simulations‘. A través d’assaigs de laboratori i simulacions per ordinador amb 250 implants de titani, l’estudi ha demostrat que polir l’implant només 0,2 mil·límetres és molt més perillós que fer-lo desaparèixer del tot fins als 0,4 mil·límetres (l’alçada de la rosca), ja que rebaixar-lo a mitges genera punts de tensió on el metall es pot esquerdar fàcilment, mentre que un poliment homogeni reparteix millor la força.
En canvi, rebaixar-lo més enllà, fins als 0,6 mil·límetres, redueix la resistència a límits crítics. Aquest treball posa de manifest el valor essencial de la transferència de coneixements entre l’enginyeria de materials i la medicina: en lloc de quedar-se al laboratori, la recerca es tradueix immediatament en una guia pràctica i segura perquè els odontòlegs puguin salvar els implants dels seus pacients a la consulta del dia a dia amb total seguretat mecànica.




